L’adolescència és un període de l’evolució madurativa de les persones en la qual tenen lloc canvis físics i emocionals. Aquesta etapa es caracteritza per la vivència de sentiments contraposats que van des de la desorientació, la confusió, els dubtes, la incertesa respecte de com s’és… fins a la il·lusió, la curiositat, els valors, el desig de ser gran… I és també, per definició, una època de contraposició a les mares i als pares. Amb l’objectiu final de fer-se una identitat pròpia que definirà a la persona com a adulta i que determinarà també, la porta d’entrada a la societat en la que vivim.
En el cas dels adolescents adoptats la crisi d’identitat i els sentiments que senten són els propis de qualsevol adolescent, però se’ls hi sumen experiències viscudes entorn a la pròpia adopció i el seu origen. Malgrat no és sempre així, sovint es pot donar el cas d’una major vulnerabilitat i complexitat en aquesta etapa madurativa, fruit de pèrdues de vincles, de carències, negligències… en la vida prèvia a l’adopció. L’adolescència no sorgeix del no res i el bagatge emocional de la infantesa és essencial.
En definitiva: “L’adolescència suposarà posar en primer pla els interrogants respecte a la pròpia identitat i passarà pel conflicte entorn la seva pertinença a la família. L’adolescent adoptat necessitarà entendre i entendre’s per a poder acceptar-se i així acceptar tant els seus orígens biològics com la seva família adoptiva.” (Berasategui, 2007).
En aquest apartat ens proposem incloure propostes per fer un canvi de mirada i oferir algunes bones pràctiques per encarar aquesta etapa evolutiva en la joventut adoptada i que són, majoritàriament, aportacions que s’han recollit de les tertúlies realitzades amb famílies adoptives i adolescents i joves adoptades, així com en una llarga conversa amb en Jaume Funes.
Canvia la teva mirada
En la majoria de situacions en què ens trobem cada dia, el procés de definició de la realitat no segueix el procediment lògic d’observació i judici, sinó a la inversa, primer jutgem, definim, i després mirem. És una manera de pensar que totes les persones utilitzem per simplificar la percepció d’algunes realitats perquè siguin socialment operatives. Aquest mecanisme funciona com a eina de comprensió per economitzar esforços a l’hora de definir un concepte complex com el que ens ocupa. Generalitzar ens allunya de tenir la societat inclusiva que volem.
Les persones adoptades i el seu entorn sovint han de fer front a diversos estereotips pel que fa a la vivència de l’adopció. En tots els contextos vitals, sorgeixen gestos, mirades i també paraules que, directa o indirectament, encasellen i etiqueten a la persona, convertint-se en un obstacle invisible pel seu desenvolupament.
Esperem que els arguments que oferim ajudin a identificar i desmuntar algunes de les afirmacions que estigmatitzen les persones adoptades.
Aplica bones pràctiques
Sovint, un canvi de mirada es pot produir a través de petits i senzills gestos que van lligats als processos d’aprenentatge i al desenvolupament personal, que no sempre s’identifiquen com a necessaris, però ho són.
Una bona pràctica és una experiència positiva, provada i replicada en contextos diversos i que, com a conseqüència, pot ser recomanada com a model. Una pràctica que mereix ser compartida per a que el major nombre possible de persones, pugui adaptar-la i adoptar-la.
A partir de les experiències viscudes per famílies, persones adoptades i professionals de l’educació en un sentit ampli, hem elaborat aquest petit recull de bones pràctiques per tal de suggerir canvis que es poden incorporar a diferents situacions de la vida quotidiana, amb l’objectiu de millorar l’experiència de les persones adoptades i de les seves famílies en els diferents àmbits abordats.
