L’adolescència és un període de l’evolució madurativa de les persones en la qual tenen lloc canvis físics i emocionals. Aquesta etapa es caracteritza per la vivència de sentiments contraposats que van des de la desorientació, la confusió, els dubtes, la incertesa respecte de com s’és... fins a la il·lusió, la curiositat, els valors, el desig de ser gran... I és també, per definició, una època de contraposició a les mares i als pares. Amb l’objectiu final de fer-se una identitat pròpia que definirà a la persona com a adulta i que determinarà també, la porta d’entrada a la societat en la que vivim.
En el cas dels adolescents adoptats la crisi d’identitat i els sentiments que senten són els propis de qualsevol adolescent, però se’ls hi sumen experiències viscudes entorn a la pròpia adopció i el seu origen. Malgrat no és sempre així, sovint es pot donar el cas d’una major vulnerabilitat i complexitat en aquesta etapa madurativa, fruit de pèrdues de vincles, de carències, negligències... en la vida prèvia a l’adopció. L’adolescència no sorgeix del no res i el bagatge emocional de la infantesa és essencial.
En definitiva: “L’adolescència suposarà posar en primer pla els interrogants respecte a la pròpia identitat i passarà pel conflicte entorn la seva pertinença a la família. L’adolescent adoptat necessitarà entendre i entendre’s per a poder acceptar-se i així acceptar tant els seus orígens biològics com la seva família adoptiva.” (Berasategui, 2007).
En aquest apartat ens proposem incloure propostes per fer un canvi de mirada i oferir algunes bones pràctiques per encarar aquesta etapa evolutiva en la joventut adoptada i que són, majoritàriament, aportacions que s’han recollit de les tertúlies realitzades amb famílies adoptives i adolescents i joves adoptades, així com en una llarga conversa amb en Jaume Funes.
Canvia la teva mirada
En la majoria de situacions en què ens trobem cada dia, el procés de definició de la realitat no segueix el procediment lògic d’observació i judici, sinó a la inversa, primer jutgem, definim, i després mirem. És una manera de pensar que totes les persones utilitzem per simplificar la percepció d’algunes realitats perquè siguin socialment operatives. Aquest mecanisme funciona com a eina de comprensió per economitzar esforços a l’hora de definir un concepte complex com el que ens ocupa. Generalitzar ens allunya de tenir la societat inclusiva que volem.
Les persones adoptades i el seu entorn sovint han de fer front a diversos estereotips pel que fa a la vivència de l’adopció. En tots els contextos vitals, sorgeixen gestos, mirades i també paraules que, directa o indirectament, encasellen i etiqueten a la persona, convertint-se en un obstacle invisible pel seu desenvolupament.
Esperem que els arguments que oferim ajudin a identificar i desmuntar algunes de les afirmacions que estigmatitzen les persones adoptades.
Exemples
- “L’adolescent adoptat passa per la mateixa crisi d’identitat i pels mateixos sentiments que qualsevol adolescent, però se li sumen les experiències viscudes en relació a la seva adopció i el seu origen diferent donat el cas” (Vinyet Mirabent, 2012). Si volem fer realment un canvi de mirada, no podem estigmatitzar l’adopció i creure que totes les dificultats en l’etapa de l’adolescència són fruit d’aquest fet; abans que res, són adolescents. Alhora però, no podem pensar que no hi ha cap diferència entre fills adoptats i fills biològics, perquè les experiències infantils viscudes no es poden menystenir.
- Foragitem el prejudici i l’estereotip: adolescència difícil i adopció, no van de la mà; per molt que socialment es reprodueixi aquest binomi en productes audiovisuals o d’altres. Les persones hem de mostrar-nos actives davant d’aquesta mirada. Ni famílies ni persones adoptades podem fer nostra, ni promoure, aquesta afirmació. Promovem l’educació, la formació i la informació, que són la millor estratègia per acabar amb els estereotips i els prejudicis.
- En la construcció de la identitat de joves adoptades s’han de tenir en compte factors específics com són l’elaboració i l’acceptació de la pèrdua i l’abandonament primerenc que han patit, el poder assumir les carències i negligències possibles dels primers anys de vida o l’assimilació de la vivència interna de les diferències marcades per l’origen, la genètica, etc. Per tant, les persones adoptades tenen una feina extra: conèixer que són adoptats i anar-ho comprenent a mesura que passen els anys i, ja en l’adolescència i en la joventut, fer-se conscients d’interrogants que tenen oberts referents a la pròpia identitat i, concretament, en la cerca d’orígens. Si entenem tot això, podem donar-los més suport, tot respectant els seus temps.
- És inevitable que sorgeixin conflictes durant l’adolescència com també ho és que les famílies que conviuen amb adolescents, adoptats/des o no, sentin la necessitat de gestionar-los. Les famílies, sovint tenim por dels moments difícils perquè no tenim certificats de garantia de que tot acabi bé. La nostra desesperació es correspon amb la de qualsevol família, tot i que les famílies adoptives, sovint també ens sentim jutjades quan les situacions quotidianes es van complicant. Aprenguem a deixar fer i a que aprenguin equivocant-se i a no mirar-ho sempre des de la nostra experiència perquè la seva és diferent.
- Les famílies podem compartir moltes idees i preparar-nos molt, però en moments complicats, cap teoria és fàcil d’aplicar en la pràctica. Tot i això ens pot resultar de molta utilitat compartir experiències, èxits i fracassos, amb altres famílies adoptives, en espais de confiança on ningú se senti jutjat. Si no convivim amb la realitat de l’adopció, no jutgem a les famílies ni a les persones adoptades.
- Les persones adultes, sovint ens queixem que els adolescents no parlen, però potser hem d’entendre que no parlar, no sempre vol dir no dir res i que hi ha altres verbs que ens poder ser d’utilitat: Mirar, veure, preguntar, observar, escoltar, respectar o fins i tot compartir. I potser hem d’entendre també, que silenci no té perquè anar lligat amb patiment. Encara que no ens ho sembli, els joves i adolescents valoren molt positivament els espais d’escolta. I aquesta és una bona manera de demostrar que estem al seu costat pel que puguin necessitar però donant-los la llibertat per decidir quan i com fer-ho. Respectem sempre el seu dret a importar-li a algú. Un dret que, sovint, els adolescents perceben com vulnerat. Implementem espais d’escolta amb els nostres fills i filles. Fem-los sentir que ens importen. Que percebin que sempre hi som. Ajudem-los a trobar un camí per ser persones autònomes i felices i anem adaptant les expectatives.
Aplica bones pràctiques
Sovint, un canvi de mirada es pot produir a través de petits i senzills gestos que van lligats als processos d’aprenentatge i al desenvolupament personal, que no sempre s’identifiquen com a necessaris, però ho són. Una bona pràctica és una experiència positiva, provada i replicada en contextos diversos i que, com a conseqüència, pot ser recomanada com a model. Una pràctica que mereix ser compartida per a que el major nombre possible de persones, pugui adaptar-la i adoptar-la. A partir de les experiències viscudes per famílies, persones adoptades i professionals de l’educació en un sentit ampli, hem elaborat aquest petit recull de bones pràctiques per tal de suggerir canvis que es poden incorporar a diferents situacions de la vida quotidiana, amb l’objectiu de millorar l’experiència de les persones adoptades i de les seves famílies en els diferents àmbits abordats.
Exemples
- Sempre al seu costat: Com qualsevol jove, necessiten sentir-se escoltats i necessiten del nostre recolzament. El més important davant les dificultats és que els nostres fills i filles sàpiguen que som “roures” i que sempre hi serem, que som incondicionals, passi el que passi.
- Tinguem una comunicació saludable: La família és qui ha de posar les bases per ajudar a la comunicació. Siguem receptius i estiguem atents a les seves necessitats, fins i tot quan no són capaços d’expressar-les. També cal tenir molt clar que la nostra expectativa no és la seva ni molt menys. Respectar els seus temps i posar en pràctica la nostra empatia. Hem d’aprendre a traduir el significat dels seus comentaris, actituds i actuacions. Comunicació és també saber llegir les conductes dels nostres fills i filles. Saber-les interpretar i acceptar que la seva felicitat no té perquè ser la nostra.
- Confiem en ells i elles: L’educació dels fills és una carrera de fons, on hem de mesurar les forces per arribar a la meta. I això també implica que hem de deixar que siguin ells els que vagin cremant etapes. Només si som capaços de transmetre la nostra confiança, se sentiran més segurs.
- Límits: Forma part d’aquest moment evolutiu de l’adolescència posar-nos a prova. Els límits donen seguretat, els ajuda a saber on són, que són importants. Posa’ls amb coherència i amb afecte i recorda que posar límits no és sinònim de càstig o de prohibició, sinó que forma part del procés d’educar. Tots els infants i adolescents volen tenir una família que els transmeti seguretat i que siguin dignes de confiança i posar límits és un dels pilars per aconseguir-ho.
- Respectem el seu ritme de «voler saber» o de «no voler saber»: Esforça’t en trobar l’equilibri entre acompanyar-lo/la durant el seu procés vital i respectar les seves necessitats de saber, la seva voluntat entorn la cerca d’orígens. Els seus “tempos” i els teus, les seves necessitats i les teves, poden no trobar-se i són les d’ell/a les que han de prevaldre. Ets tu qui l’acompanyes a ell/a. Oferir-te, que sàpiga que hi ets… És el que necessiten.
- Una acció val més que mil paraules: Sigues coherent amb allò que els hi dius i allò que fas. En la comunicació, no podem deixar de banda el gest, la mirada, el to… però tampoc el que fem, l’exemple que els donem. No els hi podem dir que confiem en ells i a la vegada no deixar-los fer res sense la nostra vigilància, no podem dir-los que no ens cridin i nosaltres sempre cridar-los a ells… El que dius i el que fas ha d’anar agafat de la mà. Per coherència.
- Paciència, molta paciència: La vida adolescent passa. Sovint el que funciona és deixar de fer de mare o pare protector/a i acceptar que es pot equivocar i és lliure de fer-ho. Sovint hem de deixar un espai per a que cometin els seus propis errors, tot i saber que potser s’estan equivocant. És difícil però hem de trobar l’equilibri entre estar al seu costat i deixar-los-hi espai.
- Continua aprenent: Llegeix i escolta experiències de les persones que han passat ja per aquesta etapa, tant famílies com joves adoptats; posa’t en la seva pell. Tots podem cometre errors però és important identificar-los, reconèixer-los i treballar el que calgui per canviar-los.