Menu

Adopció i Educació

En la majoria de situacions en què ens trobem cada dia, el procés de definició de la realitat no segueix el procediment lògic d’observació i judici, sinó a la inversa, primer jutgem, definim, i després mirem. És una manera de pensar que totes les persones utilitzem per simplificar la percepció d’algunes realitats perquè siguin socialment operatives. Aquest mecanisme funciona com eina de comprensió per economitzar esforços a l’hora de definir un concepte complex com el que ens ocupa.

Les persones adoptades i el seu entorn sovint han de fer front a diversos estereotips pel que fa a la vivència de l’adopció en l’àmbit educatiu. En aquest context, sorgeixen gestos, mirades i també paraules que, directa o indirectament, encasellen i etiqueten a la persona, convertint-se en un obstacle invisible pel seu desenvolupament. Generalitzar ens allunya de l’educació individualitzada i inclusiva que volem.

Esperem que els següents arguments ajudin a identificar i desmuntar algunes de les afirmacions que estigmatitzen les persones adoptades.

Durant la infància i l’adolescència, ningú vol sentir-se diferent ni assenyalat per aquesta realitat. En el món de l’adopció no es pot generalitzar. Totes les històries de vida són diferents i les persones les viuen amb els recursos que tenen.

Encara que les famílies parlin amb el seu fill o filla amb naturalitat de l’adopció, en arribar l’adolescència es pot produir un cert hermetisme i no desitjar parlar-ne durant molt de temps. Com tota adolescència, és un moment especialment complex per les persones adoptades ja que és el moment de qüestionar-se l’origen, poden aparèixer sentiments de culpabilitat, ràbia per l’abandonament o crisis d’identitat entre d’altres qüestions. Respectem els temps de cada procés personal.

Deixem de mirar l’adopció amb paternalisme, no és una acció de caritat ni de generositat. Conèixer la informació de l’alumnat adoptat ha de servir per donar-li eines que l’ajudin a superar les dificultats amb les que es vagi trobant durant l’etapa escolar.

Cal tenir en compte que l’alumnat adoptat pot tenir necessitats específiques en alguns moments de la seva escolarització que poden bloquejar el seu procés d’aprenentatge, fins el punt de no assolir els resultats acadèmics esperats. Això no implica que no tinguin expectatives de futur.  Cal acompanyar a l’alumnat i a la família i oferir altres camins o recursos.

Cal vetllar de forma específica per l’autoestima de l’alumnat adoptat i així evitar que la diferència amb la resta de l’alumnat l’exposi excessivament a situacions de discriminació al centre. Davant els dubtes o el desconeixement; preguntar, formar-se o informar-se.

Normalitzar l’adopció no vol dir no tenir-la en compte, sinó parlar-ne i tractar-la com una situació natural, encara que no sigui majoritària. Els infants adoptats tenen una família biològica i una família adoptiva i això és el que cal normalitzar igual que es normalitza tenir una mare, dues mares, dos pares, germans d’una altra mare o d’un altre pare, etc. Evitar fer-ne un tema tabú, no amagar-la ni jutjar-la.

És important vetllar per la utilització d’un llenguatge inclusiu i evitar expressions com pare/mare “natural”, pare o mare “de veritat”. És més adequat parlar de pares “biològics”, “de naixement” o “d’origen”, si és necessari. En la mateixa línia, és important entre les famílies, evitar parlar de fills “naturals” i parlar  de fills “biològics” o “adoptius”, tot i que no hauria de ser  necessari diferenciar entre fills i/o filles “biològiques” i fills i/o filles “adoptades”.